EL DIJOUS 8 DE MAIG A LES 18:30H TINDRÀ LLOC UNA XARRADA A L´IES LA MISERICÒRDIA AMB EL TEMA: LA PRÀCTICA PSICOMOTRIU EDUCATIVA: UN CONTEXT DE RELACIÓ I DESENVOLUPAMENT.
EL MATERIAL QUE S'EXPOSARÀ I ES DIALOGARÀ EN LA XARRADA ÉS EL SEGÜENT:
EL MATERIAL QUE S'EXPOSARÀ I ES DIALOGARÀ EN LA XARRADA ÉS EL SEGÜENT:
LA PRÀCTICA PSICOMOTRIU EDUCATIVA: UN CONTEXT
DE RELACIÓ I DESENVOLUPAMENT
1. LA PPE Aucouturier
Es
defineix com un acompanyament educatiu a través de la via corporal. Està
pràctica engega una metodologia que té com a objectiu la maduració psicològica del
xiquet/a a través de la via corporal, de l'acció, el joc i el moviment. Està
concebuda com un itinerari de maduració que afavoreix el pas del “plaer
d'actuar en plaer de pensar”.
Està
orientada al desenvolupament de l'ésser humà, dels recursos del xiquet/a,
acompanyant-ho a realitzar el seu propi recorregut partint de les seves
potencialitats.
Es tracta
d'ajudar al xiquet/a en el seu propi procés maduratiu que va des de
l'expressivitat motriu i el moviment fins a la capacitat de descentració tònic
emocional.
Quan des
de la PPE es parla de psicomotricitat no ens referim exclusivament al
desenvolupament motor i les competències físiques sinó a tota la dinàmica
psicològica que s'organitza en els primers anys de vida a partir de l'acció i
dels jocs espontanis.
La línia Aucouturier està dins de les pràctiques més expressives que responen a
la necessitat d'elaboració d'emocions i representacions inconscients per mitjà
de la motricitat i el joc en una etapa de la vida on el psiquisme i l'acció
estan units.
Conceptes:
ACCIÓ: procés de transformació sobre el mitjà que li envolta i sobre si mateix
(li va generant representació de si mateix)
PLAURE: és
el factor d'integració entre el psíquic i el motor, entre la dimensió
sensoriomotora i la psíquica. És somàtic i psíquic alhora.
UNITAT
CORPORAL: vivència unificada d'un mateix. Sentiment i representació de la
continuïtat de si mateix.
Es forma a partir de la unitat de plaure viscuda en la relació amb l'altre “EL
QUE L'ALTRE EM DÓNA ÉS EL QUE EM FA SENTIR QUI SÓC JO”
JOCS DE
REASEGURACIÖ PROFUNDA: són els jocs que permeten reassegurar-se enfront de les
angoixes mes arcaiques de pèrdues del cos i de separació de la mare, (jocs de
destrucció, plaure sensoriomotor, emboltura, persecució, identificació amb
l'agressor)
JOCS DE REASEGURACIÓ SUPERFICIAL: que són els jocs d'identificació parental,
identificació amb personatges imaginaris (dibuixos animats) o de la vida social
(artistes, esportistes, treballadors com
a metges, policies, bombers, …)
MOMENTS
SENSIBLES EN LA FORMACIÓ DE LA REPRESENTACIÓ DE LA UNITAT DE SI MATEIX:
- Angoixes arcaiques de pèrdues del cos (0-6 mesos)
- Angoixa de separació o pèrdua de l'altre (8 mesos-2 anys)
- Angoixa de pèrdua de parts del cos (fins als 3-4 anys)
2. IMPORTÀNCIA DE LA PPE EN L'ETAPA D'EDUCACIÓ INFANTIL
La PPE centra la seva mirada en la importància del joc espontani com la via
privilegiada del xiquet/a per expressar
les seves emocions i el seu món intern, així com en la necessitat que té el
xiquet/a de experimentar per aprendre. Té molt present que dels 0 als 6-7 anys
hi ha una gran interdependència en els desenvolupaments motors, afectius i
intel·lectuals. Entenem que tota educació en aquesta etapa és psicomotriu
perquè tot el coneixement i aprenentatge parteix de la pròpia acció del
xiquet/a sobre el mitjà i sobre els altres, el seu pensament es construeix a
partir de l'acció i de la manipulació dels objectes. D'aquesta manera les
experiències que rep no són àrees estrictes que es puguin *parcelar, sinó
manifestacions diferents encara que interdependents d'un ésser únic: el
xiquet/a, que entenem de manera global.
Per
comprendre el món, el xiquet/a necessita
actuar i moure's, fent i experimentant el xiquet/a aprèn a actuar amb els
altres, integra els límits, l'espai, la noció de temps i les qualitats dels
objectes. En un futur serà capaç de fer una anàlisi conceptual de la realitat
perquè haurà estat capaç de realitzar el procés de presa de distància que va
des de les emocions i les capacitats sensorials i perceptives a les
intel·lectuals. Seran capaços de prendre distància pel que fa a les seves
emocions.
3. OBJECTIUS
La PPE busca apropar-se a una comprensió
psicològica del xiquet/a a partir del cos i de la representació, entenent que
l'expressivitat motriu és la manera única de ser i estar de cada xiquet/a.
Pretén afavorir la maduresa psicològica del
xiquet/a a partir del moviment i el joc espontani, és a dir, el
desenvolupament de la funció simbòlica a partir del cos.
Els seus objectius específics són:
-Desenvolupar la comunicació: potenciant les relacions socioafectives
del xiquet/a. És la primera condició per desenvolupar-se de manera harmònica.
Entenent la comunicació com una necessitat d'obertura cap a l'exterior,
alliberant la seva expressivitat, atrevint-se a demanar, donar, rebre, rebutjar...,
afirmant-se com a individu dins del grup. Per la PPE és important reconèixer el
que el xiquet/a viu a nivell de la comunicació, ja que es pot dir que un
xiquet/a que comunica és un xiquet/a que
evoluciona bé a nivell afectiu, s'obre fàcilment a l'exterior i per tant és
creador.
- Fomentar la creació: ajudant al fet que expressi les seves vivències
afectives a través del joc simbòlic. És afavorir el seu comportament social,
que s'obri per trobar-se amb l'altre en la relació. Tota producció gestual,
gràfica, vocal, … destinada a un altre. Referint-nos a l'obertura de diversos
significats, maneres, que no només es vegi a si mateix, sinó que s'afavoreixi
un comportament social..., afavorint el seu sentiment de pertinença al grup.
- Acompanyant la descentració: un accés a la descentració caracteritzat
per un distanciament emocional i sensoriomotriu de l'espai i dels objectes. El
xiquet/a trenca amb la subjectivitat de forma progressiva per entrar en una
objectivitat que li obre camí al pensament operant (desenvolupar la capacitat
d'anàlisi i síntesi), ja que s'afavoreix un desenvolupament harmònic tant
corporal com a afectiu. La descentració permet l'anàlisi cognitiva de les
qualitats dels objectes, paràmetres espacials i temporals, associacions,
comparacions, classificacions,… i per tant la formació del pensament abstracte.
4. DINÀMICA DE LES SESSIONS
La PPE està emmarcada en un dispositiu espai-temporal que, per les seves
referències permanents, el seu context i les seves normes, proporciona
seguretat al xiquet/a i afavoreix el plaer del moviment, el plaer de descobrir
i crear, i el plaer d'intercanviar i parlar.
La SALA és el lloc de:
- PLAER SENSORIOMOTOR: es gaudeix del moviment en un espai de seguretat.
- MANIPULACIÓ: un espai per manipular els objectes, primer físicament i després
simbòlicament.
- EXPRESSIVITAT MOTRIU: permet desenvolupar la creativitat i descarregar gran
quantitat d'energia.
- DESCOBRIMENT DE LES CAPACITATS: se senten competents i reconeguts per la
mirada de la psicomotricista.
- DESIG: després de la primera sessió, els xiquets/es són capaços d'anticipar
mentalment, abans d'entrar a la sala, el plaer que senten estant en ella.
- RITUALS AGRADABLES: que proporcionen seguretat i confiança en les sessions.
- COMUNICACIÓ: afavoreix l'expressió verbal i corporal. El xiquet/a se sent
escoltat i desenvolupa l'escolta cap als altres.
Quant menor és l'edat dels xiquets/es del grup menys rigidesa hi ha en els
temps i els espais. En les edats més primerenques, d'1 a 3 anys, els rituals
han de ser més curts i no hi ha moments diferenciats per al joc sensoriomotor i
la representació plàstica sinó que deixem a la sala un material a l'abast dels
xiquets/es (pissarra o paper continu) perquè puguin representar en el moment
que necessitin. També podem acabar la sessió amb la narració del conte o
substituir aquest per una cançó.
De quina
manera un xiquet/al que neix sol cos construeix el seu psiquisme?: es va
generant des del motor en una relació.
La PPE entén que naixem com un
organisme viu i ens convertim en “persones” perquè hi ha hagut relació amb un
altre. Ha de construir-se un cos, una representació de si mateix que és
inseparable al naixement del psiquisme i en relació amb la manera en què és
mirat i tocat per l'altre.
Així la sala de psicomotricitat és un espai privilegiat per a la relació i
l'aprendre des de compartir amb els altres, vivint les seves experiències des
del plaure del moviment i de la relació amb l'espai.
Les parts en les quals s'estructura la sessió són:
- RITUAL D'INICI: és el lloc i el moment per acollir i rebre als xiquets/es i
per nomenar també a les persones que aquest dia estan absents però que tenen un
lloc afectiu dins del grup. Així com per recordar la norma de la sala “cuidar
el nostre cos i el dels altres i cuidar els materials”.
- MOMENT PER A l'EXPRESSIVITAT MOTRIU: és el temps per la sensoriomotricitat i
el joc simbòlic. Ocupa la major part de la sessió i es va desenvolupant com un
relat. Hi ha una part inicial on apareix la pulsió que és acollida a través
d'activitats que faciliten la seva expressió i contenció, una part central on
es desenvolupen els diversos arguments i una part de desencadenament on es
busquen els finals per poder passar a altres nivells d'expressivitat més
distanciada.
Aquest primer temps és essencial per a l'alliberament de les representacions,
les emocions i els afectes. De viure el plaer sensoriomotor arrenca el procés
de convertir-se en persona unificada. Quan el xiquet/a juga a caure, saltar,
donar volteretes, … o quan està jugant al llop, a fer cases o al super heroi
està donant cos a les seves representacions inconscients, a les seves pors i a
les seves fantasies, tot això davant la mirada atenta de l'adult que accepta i
reconeix les accions del xiquet/a en un marc de seguretat afectiva.
Aquí ens trobem en un primer nivell de simbolització expressat per la via del
moviment. Hi ha una reaseguració profunda per mitjà del moviment.
Quan aquest temps s'ha viscut plenament, és el moment d'ajudar al xiquet/a a
passar a un altre nivell de simbolització en el qual ja no hi hagi moviment,
perquè ajudar al xiquet/a a abstreure's del moviment és afavorir la
representació mental.
- LA NARRACIÓ DEL CONTE: ajuda al xiquet/a a integrar les emocions en les
imatges mentals, a construir una seqüència de l'experiència viscuda. Aquí
expliquem una història directament relacionada amb les emocions dels xiquets/es
i amb els seus fantasmes (por a l'abandó, a la devoració, …) poden ser contes
coneguts, històries inventades o històries que anem inventant al llarg de
diferents sessions. És important que la psicomotricista sàpiga escenificar bé
la història, de tal manera que els xiquets/es puguin anar realitzant alhora els
mateixos moviments mentals. En aquest moment el xiquet/a se unifica:
sensacions, emocions, to i pensament s'unifiquen a partir de les imatges
mentals. Hi ha una reaseguració profunda per mitjà del llenguatge.
La paradoxa és que el pensament és en definitiva un moviment d'imatges, i per
arribar a ell, cal abandonar les arrels del pensament que estan en el moviment.
- MOMENT PER A la REPRESENTACIÓ PLÀSTICA: és un moment per prendre distància de
les sensacions viscudes. Mitjançant els materials plàstics el xiquet/a
experimenta la possibilitat de plasmar l'experiència viscuda. L'expressivitat
motriu és menor per passar-la a altres nivells més elaborats i cognitius. En
aquest moment és important escoltar amb atenció el llenguatge que utilitzen els
xiquets/es, les històries que acompanyen a les seves produccions, històries que
la psicomotricista pot escriure al costat del dibuix, conjuminant-se així tres
nivells de simbolització: dibuix, llenguatge i escriptura. En explicar la
història del seu dibuix el xiquet/a fa un pas de l'espai del dibuix a la
temporalitat de la història.
- RITUAL DE SORTIDA: prepara el pas a altres activitats. Es pot parlar de
l'ocorregut en la sessió, de les produccions de les representaciónes, fer un
rogle, …
Aquest recorregut a través del dispositiu espai-temporal afavoreix el
desenvolupament dels diferents nivells de simbolització: simbolitzacions per la
via del cos fins al llenguatge. Aquest itinerari és una ajuda per al
distanciament emocional per la integració de les emocions en les imatges
mentals: els xiquets/es adquireixen el procés de descentració tònic-emocional.
5. EL SISTEMA D'ACTITUDS DE LA PSICOMOTRICISTA
El principi fonamental que la psicomotricista ha d'integrar és el de la
seguretat afectiva dels xiquets/es, doncs solament la seguretat afectiva permet
la tensió necessària per a l'evolució i els aprenentatges. Està seguretat es
transmet a partir de l'actitud corporal, de l'ajust tònic-emocional, de
l'empatia i de la capacitat de gaudir amb els xiquets/es de manera autèntica.
La psicomotricista és receptiva al moment maduratiu i *psicoafectiu del xiquet/a.
Desenvolupa la competència comunicativa dels xiquets/es a través del plaer
d'actuar. Acompanya al xiquet/a, ho observa i escolta, comprèn les seves
emocions i comportaments emocionals (acceptant-los, contenint-los i fent-los
evolucionar), els para esment, acull les seves produccions simbòliques i
comprèn la intensitat de la seva expressivitat motriu en relació amb el seu
passat relacional afectiu.
Els principis
d'acció estan fonamentats en una estratègia que s'ha cridat “de marrada”, ja
que les intervencions són indirectes, creant tot un seguit de situacions. En
cada lloc i moment, la intervenció es fonamentarà en aquestes estratègies:
- Crear un marc de seguretat necessària perquè els xiquets/es desenvolupin les
seves potencialitats.
- Acollir a cada xiquet/a amb el major respecte.
- Comprendre al xiquet/a en la seva expressivitat motriu.
- Oferir processos de aseguració per mitjà del plaer de l'acció, jocs i representacions.
- Viure el plaer d'existir en relació empàtica amb cada xiquet/a.
- Reconèixer a cada xiquet/a com a únic i creure en ell o en ella.
- Acollir emocions amb distància, escoltant i comprenent-les per poder
acompanyar-les adequadament.
- Respectar i crear un clima de confiança en el qual els xiquets/es se sentin
lliures d'expressar les seves pors i emocions sense ser jutjats.
- Expressar plaer, mirades, somriures, dinamitzarà l'expressivitat dels
xiquets/es, verbal i no verbal.
- Tenir sentiment positiu cap als xiquets/es, oferint-los seguretat afectiva i
material per viure la seva expressivitat.
- Ajustar-se tònica i emocionalment.
- Tenir una mirada perifèrica durant les sessions.
- Atendre als índexs d'evolució del plaer de simbolitzar, de crear o d'accés a
la descentració, a totes les activitats i relacions entre els xiquets/es per
ajustar-se a cadascun i al grup.
INTERVENCIONS DEL PSICOMOTRICISTA DAVANT XIQUETS/ES FEBLES
Quan un xiquet/a lleven material a un altre significa que vol jugar amb ell o
ella i no sap com. Li podem verbalitzar “t'agradaria jugar amb ell?” .
Reconèixer la seva dificultat i oferir-li una forma més adequada de fer i
aconseguir el que desitja.
Davant xiquets/es que provoquen dany, recordar-los que no es pot fer mal de
debò només “com si”; o amb els quals trenquen les construccions dels altres; no
culpabilitzar-les ni reprimir-los, protegir als quals han sofert un dany i
proposar al xiquet/a que fa mal o que
trenca fer-li a ell una torre o una casa, o el que veiem que pot necessitar per
transformar la seva pulsió en una mica més socialitzat.
Davant xiquets/es que es mostren inhibits, poregosos, cal respectar el seu
ritme, donar-li seguretat, si li preguntem si alguna cosa li fa por posem
paraules a les seves emocions i li ajuda atenuant la seva angoixa. Quan estigui
preparat per a l'acció (se li nota un canvi tònic-postural, mirada de desig de
jugar) se li pot acompanyar a jugar.
Sol haver-hi més complicacions en els moments col·lectius, en el ritual
d'entrada, en la història, en els canvis de fase o en el ritual de sortida. Els
xiquets/es que ens posen en dificultat solen necessitar ser reconeguts.
Hem de tenir en compte que, com assenyala Katy Homar “La ràbia reprimida, que
no pot ser evacuada ni simbolitzada, emergeix a través de jocs repetitius i
fixats, que poden donar-se en la primera part de la sessió, amb els quals els
xiquets/es no aconsegueixen “reassegurar-se” ni superficial ni profundament,
(es poden identificar per l'evident falta de plaer compartit). També emergeix
en els seus malsons i de manera especial a través dels dibuixos espontanis, la
major part de les vegades fets aïlladament i en silenci (de nou mancada de
plaer compartit)” (V Jornades de Pràctica Psicomotriu, Madrid, 2012.
Davant xiquets/es que mostren por (diuen “hi ha un llop” o en jugar altres
xiquets/es al llop es refugien o se'ls
veu nerviosos), preguntar-los “tens por?” per verbalizar l'emoció i allunyar
l'angoixa; o “vols que fem una casa per protegir-te?”, “quin valent ets”. És
molt positiu reconèixer que existeixen les pors però que els vencem.
6. PER PENSAR:
- El xiquet/a és subjecte de la seva acció.
- És un ésser ple de curiositat.
- No pot construir-se sense seguretat afectiva.
- La història de tot ésser humà és la història d'una relació d'inclinació i de
separació.
- El xiquet/a és un ésser viu i vivaç que busca adaptar-se a l'ambient on viu.
- L'autonomia és la conseqüència de la seguretat afectiva.
- En les primeres edats el xiquet/a se troba en plena construcció de la seva
identitat, afectada per la mirada que rep dels adults significatius, per la
qualitat de les relacions i les experiències viscudes.
