EL CONCEPTE DE PSICOMOTRICITAT
L'emoció és tractada com un factor fonamental de l'evolució psicològica dels xiquets/es. Sempre que sigui escoltada, acollida i reconeguda per la psicomotricista es podrà ajudar als processos evolutius de l'emoció, cap a la representació i la paraula que permeti incloure-la en els registres simbòlics sense que desestabilitzin al xiquet/a.
La relació educativa que s'estableix a la sala consisteix a ajudar al xiquet/a a dominar la seua pulsionalitat motriu, carregada d'afectes de plaer, fins a arribar al plaer de l'acció i del llenguatge.
El joc és el mitjà que el xiquet/a utilitza per expressar el seu món intern i el plaer de jugar li permet atenuar les seves angoixes. El xiquet/a juga per desenvolupar les seves capacitats de simbolització, per reassegurar-se i així allunyar-se de la dura realitat de les separacions a les quals està imposat.
Els jocs apareixen espontàniament en la pràctica psicomotriu i tenen una funció preventiva contra l'angoixa perquè són acceptats, acompanyats i compresos per la psicomotricista com una expressió de l'inconscient. Són molt importants dins d'aquesta pràctica els jocs de reaseguració profunda com són els jocs de destrucció, de destrucció simbòlica del material i de l'adult, jocs de plaer sensoriomotor (que afavoreixen les ruptures tòniques per a perdre els límits corporals i recuperar l´unitat), jocs d'aparèixer i desaparèixer, jocs de persecució i d'identificació amb l'agressor (en els quals s'apropia de l'agressor per poder-ho dominar i allunyar).
A través d´aquests jocs el xiquet/a pot alliberar emocions i posar-les en un àrea de joc per poder-se distanciar d'elles.
En la seua dimensió més àmplia és un concepte de desenvolupament psicològic que es refereix a la construcció somatopsíquica de l´ésser humà en relació amb el món exterior. La psicomotricitat testimonia per tant la complexitat de l´èsser humà.
A partir del concepte de psicomotricitat s´han desenvolupat pràctiques diverses, i fins i tot contradictories en les seves aplicacions pedagògiques i terapèutiques.
La línia de Bernard Aucouturier està dins de les pràctiques més expressives que responen a la necessitat d´elaboració d´emocions i representacions inconscients per mitjà de la motricitat i el joc.
D´aquesta manera, les experiències corporals "interactuades" amb el món que li envolta fonamenten el psiquisme, des de les representacions mentals més originàries a les representacions més conscients.
Aquesta dimensió de la psicomotricitat es correspon amb una aproximació filosòfica que s´orienta cap al desenvolupament dels recursos del subjecte i no a pal.liar els simptomes que aquest manifesta. És una pràctica que està inscrita en un corrent psicològic dinàmica i de tipus humanista que intenta arribar a compendre el sentit profund de l´expressivitat motriu en el xiquet/a a partir de l´observació i de la pràctica directa.
És una invitació a comprendre el que expressa el xiquet/a del seu món interior per la via de la motricitat, una invitació a captar el sentit dels seus comportaments.
Així, la Pràctica Psicomotriu Educativa és una manera de realitzar un acompanyament educatiu a través de la via corporal. Va ser creada pel professor Bernard Aucouturier amb la finalitat d'ajudar al xiquet/a en el seu procés de desenvolupament. Està concebuda com un itinerari de maduració que afavoreix el pas de el “plaer d'actuar en plaer de pensar”. Aquesta pràctica permet al xiquet/a reassegurar-se en relació a les seves angoixes.
L'emoció és tractada com un factor fonamental de l'evolució psicològica dels xiquets/es. Sempre que sigui escoltada, acollida i reconeguda per la psicomotricista es podrà ajudar als processos evolutius de l'emoció, cap a la representació i la paraula que permeti incloure-la en els registres simbòlics sense que desestabilitzin al xiquet/a.
La relació educativa que s'estableix a la sala consisteix a ajudar al xiquet/a a dominar la seua pulsionalitat motriu, carregada d'afectes de plaer, fins a arribar al plaer de l'acció i del llenguatge.
Aquest domini es dirigeix sempre cap a un canvi de comportament que ja no li porta a l'excés de pulsionalitat sinó a una major atenció de si i dels altres, així com també al plaer de ser responsable de la seva pròpia acció.
El joc és el mitjà que el xiquet/a utilitza per expressar el seu món intern i el plaer de jugar li permet atenuar les seves angoixes. El xiquet/a juga per desenvolupar les seves capacitats de simbolització, per reassegurar-se i així allunyar-se de la dura realitat de les separacions a les quals està imposat.
Els jocs apareixen espontàniament en la pràctica psicomotriu i tenen una funció preventiva contra l'angoixa perquè són acceptats, acompanyats i compresos per la psicomotricista com una expressió de l'inconscient. Són molt importants dins d'aquesta pràctica els jocs de reaseguració profunda com són els jocs de destrucció, de destrucció simbòlica del material i de l'adult, jocs de plaer sensoriomotor (que afavoreixen les ruptures tòniques per a perdre els límits corporals i recuperar l´unitat), jocs d'aparèixer i desaparèixer, jocs de persecució i d'identificació amb l'agressor (en els quals s'apropia de l'agressor per poder-ho dominar i allunyar).
A través d´aquests jocs el xiquet/a pot alliberar emocions i posar-les en un àrea de joc per poder-se distanciar d'elles.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada