Quasi finalitzant el curs de Pràctica Psicomotriu Educativa, la meua professora ens demana que escriguerem de manera molt personal com explicariem als demés en que consisteix aquesta pràctica.
Vull compartir el meu escrit per tal de poder transmetre un poc més:
Ara, en parlar sobre la pràctica psicomotriu educativa podria parlar de moltes coses, podria parlar d'una nova mirada a la infància i al desenvolupament de la persona, d'una nova manera de ser i estar en la relació educativa, d'una formació que implica un procés personal important, unes pràctiques que formen i una teoria que ajuda en la cerca de sentits.
Quan parle de la pràctica psicomotriu educativa em vaig il·lusionant mentre parle, sé que sóc capaç de transmetre aquesta il·lusió perquè ho veig en els ulls de l'altre. Parle i desig que l'altre em pregunti per poder comunicar més. Això per a mi és molt important perquè no és tant el que dic sinó com ho dic.
No totes les converses comencessin igual, ni tindran la mateixa finalitat, però pense que hi ha elements del meu discurs que no haig d'oblidar transmetre:
La Pràctica Psicomotriu Educativa es defineix com una intervenció educativa que afavoreix el desenvolupament psicològic dels xiquets/es des de la via motriu.
Té el seu sentit en xiquets/es de 6 mesos a 7/8 anys, moment en el qual s'aconsegueix el pensament operatiu. En aquesta etapa l'ésser humà més que mai és una globalitat en el qual el motóric, l'emocional i l'intel·lectual no es poden separar.
La sala de psicomotricitat és un espai privilegiat que combina l´estructurant i el maternal que tot xiquet/a necessita per acceptar créixer. Els xiquets/es troben allí un lloc en el qual poden ser ells mateixos, poden moure's amb llibertat i de manera segura tant a nivell físic com a afectiu. Interioritzen accions positives d'ells mateixos i produeix canvis en les relacions. Gràcies a aquest moviment que els xiquets/es viuen en forma de joc i amb molt de plaer, poden representar les experiències corporals que han viscut en la relació amb els seus pares i que han quedat gravades de manera inconscient en el seu cos. El xiquet/a té el desig de retrobar l'objecte perdut, la unitat en la qual es trobava quan era atès i transformat pels seus pares i per això evoca en el seu inconscient la presència en l'absència.
Així, transformant el seu cos, el xiquet/a retroba una unitat i simultàniament retroba l'objecte perdut que està en aquesta unitat (ja que al principi la unitat del xiquet/a és també la unitat de la mare).
Els jocs que es produeixen a la sala de psicomotricitat van a tenir la funció de reassegurar al xiquet/a enfront de l'angoixa que li causa la separació dels seus pares i altres angoixes que ha viscut en el seu cos quan era un bebè.
La sessió té una estructura molt clara que sempre es manté fixa i permet que el xiquet/a anticipi i es trobi segur. Comencem la sessió amb un ritual d'inici on cada xiquet/a és reconegut pel seu nom, on es recorda també als xiquets/es que no han vingut però que si tenen un lloc afectiu en el grup i s'avisen sobre canvis en el material, … i després d'això el primer que fan és preparar-se per anar a tirar una gran muralla de mòduls. Arriben a la sala amb molt desig, es preparen amb plaer, impacients per sortir corrent, i descarregar, en destruir la muralla alliberen tensions i preparen el cos per a l'activitat motriu. Es troben en el temps i l'espai d'expressivitat motriu, per a l'acció, el joc i la transformació de la pulsió (saltar, rodar, grimpar, córrer, construir amb els mòduls, …). És el primer pas que es dóna en l'itinerari de maduració que afavoreix el pas del plaer d'actuar en plaer de pensar. Aquí és on els xiquets/es faran, mitjançant la transformació del seu cos, les representacions de les experiències corporals viscudes. Jo no dic als xiquets/es el que han de fer en aquest espai (ni tan sols m'interessa el que crec que poden fer, m'interessa el que estan fent) sinó que el que faig és disposar el material (un material que no és figuratiu, els xiquets/es poden veure en el mateix mòdul un cotxe, un cavall o un vaixell) de tal manera perquè ells puguin experimentar de manera segura (que hi hagi zona de salts, bancs tobogan en les espatlleres, matalassos mullits i més durs, teles que pengen, teles per disfressar-se, pilotes grans sobre les quals botar i balancejar-se, … mòduls de diferents grandàries per fer equilibris, construir). Experiències que van a permetre ruptures tòniques que possibiliten la transformació, el perdre els límits i retrobar la unitat sobre una base de joc i plaer. Aquest temps és el que té major durada dins de la sessió i, partint que tota acció està carregada de simbolisme perquè representa de manera inconscient la transformació de les experiències corporals viscudes (quan concebem l'activitat motriu del xiquet/a en la seva dimensió de transformació de les pulsions internes, simbòlica, estem en la psicomotricitat: el desenvolupament de la funció simbòlica a partir del cos) hi ha una evolució del purament sensoriomotor al simbolisme del joc d'identificacions, persecucions, construcció de cases, cadells, mamàs, el llop, … aquí el xiquet/a està movent el seu cos i totes les seves emocions.
Quin és el paper de la psicomotricista? Fer un acompanyament al xiquet/a que garanteixi la seva seguretat física seguritzant l'espai, reorganitzant/recol·locant el material i també la seva seguretat emocional reconeixent al xiquet/a en aquelles accions que són significatives en el seu moment maduratiu i acollint les seves emocions.
Una vegada acaba el temps per a l´expressivitat motriu, que els xiquets/es coneixen per endavant que té una durada i que van a passar al següent, ve el moment de la història en un espai diferent al sensoriomotor. Aquest és el següent pas en l'itinerari de maduració, aquí el xiquet/a segueix movent emocions però el seu cos està parat. S'explica un conte que toqui els temors dels xiquets/es, les inseguretats i les pors, a ser abandonat, devorat, enganyat, … i afavoreix que el xiquet/a vagi generant imatges. El següent pas serà que els xiquets/es facin una representació, per mitjà d'un dibuix o d'una construcció amb peces de fusta, donant forma a les seves imatges. Finalment els xiquets/es m'expliquen la història del que han representat, qui hi ha en aquest dibuix, que és el que estan fent, on van, … o el que el xiquet/a em vulgui explicar sobre la seva representació. En explicar la història el xiquet/a està passant d'un plànol espacial a un temporal, avançant cap al distanciament de les seves emocions (el que es diu descentració emocional) i cap a un nivell major de pensament. Jo escric el que ells m'expliquen i així ho poso en un nivell major de representació com és el pas de la paraula parlada a l'escrita.
Aquí normalment s'acaba la sessió, perquè sempre ens quedem justs de temps, els xiquets/es es posen les sabatilles i es preparen per sortir. Però si no, s'acaba amb un ritual de sortida en el qual es pot comentar una mica de la sessió i acomiadar-nos fins al proper dia.
En cada sessió (que té una durada aproximada d'una hora i una peridiocitat d'una vegada a la setmana) es dóna l'evolució que es produeix en un xiquet/a des que té mesos fins als 7/8 anys, des del purament corporal es va construint el psiquisme fins a la descentració emocional que és molt important en la construcció de la identitat i prepara per a l'activitat cognitiva.
L'estructura de sessió que he comentat seria per a xiquets/es a partir dels 3 anys, i quant menor és l'edat menys dura i menys estructurada està la sessió (per exemple en xiquets/es menors de tres anys no hi ha un temps per a la representació plàstica sinó que els xiquets/es representen quan ho necessiten durant la sessió en una pissarra o paper continu i la sessió finalitza amb una cançó o un conte) i per a xiquests/es menors d´1 any tot el temps de la sessió està dedicat a l´expressivitat motriu.
Què ocorre si un xique/a s'incorpora al grup quan l'activitat porta un temps iniciada? la seva integració a la dinàmica és relativament senzilla perquè aquest xiquet/a portarà el seu propi procés i com cada xiquet/a fa a la sala el que necessita dins d'un enquadrament i els altres membres del grup coneixen els canvis de temps i d'espai els propis companys li ajuden a evolucionar la sessió.
En principi en parlar amb famílies, mestres, … no explicaria gens dels fantasmes o de les angoixes, i si durant la conversa sortís o em preguntessin obertament sobre això els parlaria de la necessitat que tenim les persones de tornar al més arcaic per atenuar les nostres angoixes, a l'oralitat, a la contenció i a l'embolcall.
